Què és la síndrome de l’impostor i com superar-la?
La síndrome de l’impostor és un patró psicològic en el qual una persona no se sent mereixedora dels seus assoliments, encara que existeixin proves clares de la seva competència o èxit.
Un article publicat el 2011 en el International Journal of Behavioral Science, anuncia que s’estima que el 70% de les persones a tot el món experimentarà almenys un episodi d’aquesta síndrome en algun moment de la seva vida.
Qui ho pateix viu amb la sensació de ser un frau i té por que, tard o d’hora, els altres “descobreixin” que no és tan capaç com sembla.
La persona que pateix aquesta síndrome sent constantment la por de no estar a l’alçada.
A l’altura de qui? A l’altura de què? Us preguntareu… No té importància! És igual el que facin, el que aconsegueixin o el repte objectivament valuós que hagin pogut assolir que mai podran sentir-lo com una victòria, un bon moment o un motiu d’orgull la qual cosa els genera un sentit d’abatiment i patiment que sempre els persegueix.
No es tracta de falta d’assoliments, sinó d’una dificultat per a internalitzar-los: la persona pot tenir un alt rendiment acadèmic, professional o creatiu, però sent que tot es deu a la sort, a l’esforç excessiu o a haver enganyat als altres.
A efectes pràctics, les persones que pateixen aquesta síndrome computen els seus èxits amb valor 0 i els fracassos amb valor 10 el que sempre els deixa en una situació de pèrdua, impossible de sentir-se guanyadors, valuosos o mereixedors. Amb aquestes proporcions, a més, és molt difícil tenir una sensació satisfactòria i sempre es queden amb un regust amarg perquè sempre podria haver sortit millor.
Les expectatives pròpies i dels altres sempre se situen en un llistó impossible d’arribar. Més s’intenta, més no s’està a l’altura, com un peix que es mossega la cua.
Al mateix temps, els estàndards i exigències que imposa la societat i el context en el qual vivim es veuen amplificats per la presència de les xarxes socials que augmenten la necessitat d’aparentar coses i persones que no som per a aconseguir el que als altres els agradaria que fóssim.
Com s’origina la síndrome de l’impostor?
L’origen acostuma a ser multifactorial: una mescla de factors personals, familiars i socials.
- 1. Exigència i perfeccionisme
Haver crescut en entorns on el valor personal depenia del rendiment (“només valc si faig tot perfecte”).
Les persones amb alt nivell d’autoexigència tendeixen a sentir-se insuficients, encara que aconsegueixin molt.
- 2. Comparació constant
Ja sigui en un entorn laboral, familiar o social; sempre que ens mesurem amb una referència externa entrem en aquesta comparació, no sempre justa, amb els altres que no contempla tota la persona en les seves diferents dimensions. En l’era digital, novament, les xarxes socials augmenten aquesta comparació amb els altres, generant la sensació de no estar a l’altura, de no ser suficient i una falsa sensació de falta de valor.
- 3. Por al fracàs o al judici
Existeix una por exagerada a decebre als altres o a perdre el reconeixement aconseguit. Això fa que cada assoliment es visqui amb ansietat, no amb satisfacció, i amb por al fet que sigui vist com una farsa.
- 4. Missatges familiars o culturals
Criances on l’amor o la valoració estaven lligats a l’èxit o l’obediència o entorns on es desencoratjava l’orgull propi (“no presumeixis”, “no et creguis tant”) poden afavorir l’aparició d’aquesta Síndrome.
És curiós que aquesta síndrome apareix molt sovint amb el reconeixement, la fama o les exposicions en públic com a cantants o actors on la pressió per a aconseguir les expectatives dels altres augmenten i sol ser un motiu per a entrar en crisi i venir a la consulta. Paradoxalment, com més aconsegueixen les seves expectatives d’èxit més empitjora la síndrome.
Com es tracta la síndrome de l’impostor?
El tractament depèn de l’enfocament terapèutic, però la majoria dels corrents coincideixen en dues idees principals:
- Canviar la percepció d’un mateix.
- Trencar els patrons de pensament i comportament que alimenten la inseguretat.
És important treballar per a identificar i qüestionar els pensaments automàtics (“no soc prou bo”, “va ser sort”) que alimenten la percepció de falsedat. Igualment, també resulta imprescindible treballar amb les sensacions que acompanyen aquests pensaments que fan sentir a la persona falsa i inadequada.
Per a això pot resultar útil acompanyar el treball terapèutic amb un registre objectiu d’assoliments i evidències reals de competència al mateix temps que es fomenta l’autoacceptació i autenticitat, ajudant la persona a reconnectar amb el seu valor més enllà del rendiment.
Es tracta també de treballar per a reduir l’autocrítica i augmentar la compassió cap a un mateix.
En el procés terapèutic s’analitza també com la persona manté el problema (per exemple, evitar elogis o sobrepreparar-se) i es proposen intervencions pràctiques per a trencar aquest cercle, com exposar-se al reconeixement o acceptar errors d’una forma més integrada.
Exemples de tips per a millorar la síndrome de l’impostor
- Reconeix els teus assoliments per escrit.
- Porta un registre de metes aconseguides, felicitacions, projectes completats o habilitats desenvolupades. Veure-ho de manera concreta ajuda a reforçar l’autoeficàcia.
- Accepta l’elogi sense justificar-te.
- Si algú et felicita, evita frases com “no ha estat per a tant” o “vaig tenir sort”. Simplement dóna les “gràcies”.
- Permet-te no saber-ho tot.
- La competència no significa perfecció. Acceptar que sempre estem aprenent redueix la pressió interna.
- Comparteix les teves inseguretats amb algú de confiança.
- Parlar sobre això ajuda a adonar-te que no estàs sol i que sentir inseguretat no et fa menys capaç.
- Reformula els teus pensaments.
- Canvia “no soc suficient” per “estic en procés de millorar”; “em vaig equivocar” per “vaig aprendre una cosa nova”.
- Deixa de sobrepreparar-te.
- A vegades, la por a l’error porta a invertir hores extra innecessàries. Aprèn a confiar en la teva preparació.
- Practica l’autocompassió.
- Tracta’t amb la mateixa amabilitat amb la que tractaries a un amic que dubta de si mateix.
Conclusió
La síndrome de l’impostor no desapareix en aconseguir més coses, sinó en redefinir la relació amb un mateix.
Superar-ho implica reconèixer que la vàlua personal no depèn només de l’èxit, sinó de l’autenticitat, l’aprenentatge i la capacitat d’acceptar tant els encerts com els errors.
“No ets un impostor. Ets una persona en creixement que encara està aprenent a reconèixer el seu propi valor.”
Si tu o algú del teu entorn necessita ajuda no dutbis en contactar-nos.
En el nostre Centre de Psicologia trobareu psicòlegs experts que us podran acompanayar en la superació d’aquesta Síndrome.
Tlf.: 640 85 88 32